27 de març de 2017

Avenc de la Llosa (o del Marianet) (Gavà-Baix Llobregat)



La cosa esta així:

Antecedents: El 26 de gener de 1946, Joaquim Montoriol-Pous i Francesc Vicens (GES-CMB) van explorar i topografiar dues cavitats prop del Pla de les Basses (massís de Garraf). En aquells moments se’ls va posar el nom d’avenc del Marianet i avenc de la Llosa, i així va sortir publicat a la revista Speleon l’any 1954.

Conjectura: Amb el temps algú es va adonar que potser els noms estaven canviats ja que l’avenc del Marianet té una pedra a la boca en posició vertical (una llosa), i el susdit de la Llosa no. Podria haver passat que en fer el vegetal (tipus de paper utilitzat antigament per passar les “topos” a net per publicar) i donada la similitud del dibuix d’ambdues cavitats, s’hagessin permutat els noms en el moment de retolar-les.

Resolució: Aquest fet ha estat constatat en sengles comentaris tant a Espeleoindex, a Espeleobloc així com en tertúlies de cafè, on s’ha cregut que, ja que no hi ha comprovació possible del que va passar, el millor era deixar els noms tal i com es van publicar a Speleon per tal d’evitar embolics.

Situació actual: El cas és que últimament (març de 2017) algú, que es dedica a pintar els noms de les cavitat del massís de Garraf, ha col·locat a l’avenc de la Llosa (segons Montoriol), el nom de Marianet.

El futur: Caldrà anar a l’avenc del Marianet (segons Montoriol) per veure si té posat el nom de la Llosa.

Nota complementaria: Al 1960, membres del GIE del CE de Gràcia, pensant-se que era una cavitat inèdita, van explorar aquest avenc donant-li el nom d’avenc de la Viola.

Coordenades UTM (Datum: ETRS89 Fus: 31N) X: 410214 Y: 4571448 Z: 429 m.









Per les parets del fons de la cavitat hi rajava una bona quantitat d'aigua. Segurament per les pluges dels últims dies















 Font: ICGC-Instamaps

Alfred Montserrat Nebot ©

21 de març de 2017

El granit rosa de Ploumanac'h. (Bretanya-França)



La costa de Granit Rosa (Aod Ar Vein Ruz, en bretó) és un tram del litoral nord de la península de Bretanya que s’estén entre les poblacions de Perros-Guirec i Trégastel. És tracta d’un paisatge caracteritzat per roques intrusives on predomina el granit amb una accentuada coloració rosa. Les seves diverses litologies, estructures magmàtiques, relleus erosionats, etc... ofereixen un veritable espectacle geològic.
La visita a aquesta zona es pot fer en vehicle, de totes maneres, i per tal de gaudir plenament de tot el recorregut és preferible seguir el “Sentier des Douaniers”, un GR que és pot agafar, junt a la platja de Trestraou, a la població de Perros-Guirec, i que acaba a la platja de Trégastel.


Tot just començar el recorregut ja sorprèn la visió d’uns potents filons de color fosc que recorden als de la Costa Brava. Són de kersantita, una varietat de lampròfir













A mesura que es va avançant la geomorfologia dels granits es fa més present



Poc abans d’arribar al far de Ploumanac’h es troba la Maison du Littoral. Es tracta d’un espai dedicat a museu i exposicions relacionades amb el paratge natural de Ploumanac’h




El far de Ploumanac’h (nom oficial: far de Mean Ruz) es mimetitza amb el paisatge ja que esta construït amb blocs de granit rosa, el mateix material sobre el que s’aixeca. El primer far data de 1860 i va ser destruït pels alemanys el 4 d’agost de 1944. Acabada la II Guerra Mundial va ser refet i entrà de nou en funcionament al 1948




Un cop a la platja de Trégastel cal tornar al centre de la població de Perros-Guirec. Es recomanable passar pel Parc d’Escultures, amb peces tallades amb granits de la zona, i la capella de Notre-Dame de La Clarté, església del segle XV en estils gòtic i renaixentista. Tres maquetes de vaixells mostren la devoció dels mariners per la “verge salvadora”








Un altre indret d’interès arquitectònic és l’església de Saint Jacques, declarada monument històric. Consta d’una nau romànica (s. XII) adherida a una de gòtica (s. XIV) que alberga un curiós retaule del segle XVII

Mapa geològic (segons Barrière, 1977)

Des del punt de vista geològic, aquests granits rosats formen part d’un complex granític més ampli que va des de Perros-Guirec fins a Trébeurden i que rep el nom de plutó anular de Ploumanac’h.
Esta format per tres unitats concèntriques de granits. De dins a fora són:
- Leucogranits de l’Île Grande
- Monzogranits de Canton i Woas-Wen
- Sienogranit de la Clarté i monzogranit de Traouiéros
Aquest dos últims són els que han donat fama turística a l’indret donada la seva intensa coloració rosada deguda a la presencia d’hematites en els feldspats alcalins

 Diagrama de Streckeisen. QAPF. Clasificació de les roques ígnies segons la seva composició.
Q = quars, A = feldspats alcalins, P = plagiòclasis i F = feldspatoides

Destaca, que aquest plutó (gran massa de granit ben circumscrita, amb contactes nets i amb una aurèola de metamorfisme de contacte),que té una edat d’uns 300 milions d’anys (Carbonífer superior), esta intruït dins d’uns materials més antics que aquí estan representats per tres tipus de roques de naturalesa i edat diferents:
- Gneis de Trébeurden
- Granit de Perros-Guirec
- Cornianes greso-pelítiques de l’île Milliau
Els gneis de Trébeurden són les roques més antigues que afloren a França, amb més de 2000 milions d’anys (Precambrià superior). Són vells granits que han estat sotmesos a l’acció de les orogènesis Cadomiana (570 Ma) i Herciniana (300 Ma).
El granit de Perros-Guirec, aflora a l’est del plutó de Ploumanac’h i es va intruir al començament de l’orogenèsi Cadomiana.
Les cornianes de l’Île de Milliau són conseqüència metamòrfica de la intrusió del plutó de Ploumanac’h. No s’ha determinat la seva antiguitat.
Cal tenir en comte que el que ara s’observa és un tall horitzontal, degut a l’erosió, dels magmes que es van emplaçar en profunditat durant el Carbonífer, a uns 5000 metres per sota de la superfície

Síntesi esquemàtica de l'emplaçament dels plutons de Ploumanac'h
 (segons Barrière 1977)

Per veure el mapa interactiu de la zona cliqueu aquí. (ICGC-Instamaps)

Alfred Montserrat Nebot ©